Capítol 4: Un nou amo (II)

  Havia decidit esperar a que un dels bandolers parlés amb ella i, sense perdre la compostura, li exigiria poder dirigir-se al seu cap, al qui li explicaria qui era i segurament el podria convèncer de que l'alliberés amb una promesa d'una bona suma de diners. Va esperar tot el dia però ningú vingué. A mitjanit -si havia calculat bé- va aparèixer una mica de menjar i aigua però l'agafà desprevinguda i no acabà de veure qui era. Decidí que la gana era més important i s'ho menjà.

  Estava ja molt esgotada, havia intentat esperar tot el dia sencer i segurament hi havia alguna cosa en el menjar, però va caure en rodó i no es despertà fins l'endemà, o això creia, podrien ser dos dies. L'havien transportat i ja no estava en a la costa. El terra de fusta cruixia, junt amb les parets, feia més olor a sal -i més mala olor en general- i tot es movia, estava a la mar. On la portaven? Estaria en Verlan en una altra gàbia? Diverses preguntes li passaren per la ment i poques respostes obtingué. Mai havia navegat, i el fet de no veure res ho empitjorava més, i al final trobà que la millor forma de combatre el mareig era menjar tot el que li donaven i caure sota els seus efectes somnífers.

  Ja portava uns quants dies navegant i començava a necessitar apuntar el nombre -comptats pels àpats presos- per no descomptar-se. Llavors van aixecar la tela que cobria la gàbia, dos l’alçaven mentre un altre mirava. Aquest últim anava més arreglat que els restants, tot i que només es podia afirmar comparant-lo amb la resta. Portava uns pantalons molt amples decorats amb farbalans de diversos colors vistosos, unes botes altes per sobre els pantalons -els dos mariners anaven descalços- una camisa llisa amb una armilla sobredecorada i un mocador gruixut i vistós embolicat en el cap. Tot semblava desconjuntat, com si hagués anat arreplegant les diferents peces de roba de llocs diversos i s'hagués vestit escollint les més vistoses sense preocupar-se de res més.

  —Vingah —el capità, acabà suposant que era, tossí i per primer cop la mirà, i es veié el perquè de les evasives, la seva mirada transmetia por, i no una por lleu— Neteieu tot aïxó... 

  Va decidir clavar-li la mirada al capità i aquest va botar espantat

  —Però aineu amb compte i nous acosteu si podeu —digué, retrocedint involuntàriament, el capità.

  Els dos mariners acabaren de retirar la tela totalment i la deixaren en un racó, tot seguit agafaren dos cubells que devien haver portat i abocaren tot el contingut -aigua del mar- cap a la gàbia i ella. El capità es quedà observant des de un racó, com si creiés que, si la deixava de vigilar, desapareixeria davant dels seus nassos. Els dos mariners tornaren amb més aigua i repetiren el procés, i així uns cops més.

  —Bé, aïxí suposo que no li feirà tant fàistig... aneu-lio a buscar.

  La gàbia no era del tot petita, podia aixecar-se i caminar una mica, així que s'agenollà i intentà eixugar-se l'aigua de la roba abans que no cacés una calipàndria.

  —Així qu'aquesta es la meraveiosa peça que ens vols vendre... Prò pots demostrar el que dius? És una historia molt interessant, sí... Prò hi ha gent amb molta imaginació, saps?

  —…

  —Entenc, tens sort avui de que no sigui jo el que decideixi i que tingui instruccions de comprarla... —l'home s'allunyà amb el capità i la seva veu es va perdre en la distància.

  Més tard, uns instants que se li feren eterns a ella, vingueren dos homes acompanyats d'un dels mariners, li feren obrir la gàbia i deslligar-li les cadenes a ella.

  —Ca bé ens ho passarem tots junts, oi ca si, noieta? Ara tans un amo, es nostre amo i ara tambà sarà li teu —li digué un d'ells i se la carregà a l'hombro com un sac de patates.