Capítol 4: La Costa (I)

  El poderós Naos brillava a l'horitzó, acariciant els cims ondulats que recobrien les grans àrees costaneres del nord de la marca. Aquests rajos brillants s'entremesclaven amb la blavor del menor Namake i produïen una espècie de formes lumíniques al creuar les branques de la floresta i mesclar-se amb la boirina matinal, els dansaires d'Àvem, follets del bosc d'Émer que sortien per espantar els més matiners.

  La Liaele sospirà, realment es podria pensar que els Dansaires eren reals si en Verlan no li hagués explicat el fenòmen que els produïa, rigué, creure en follets del bosc en la seva edat... Un esmorteït cruixit rere seu la féu girar-se, un instant més tard, en Verlan aparegué avançant silenciós i la instà a fer silenci. 

  —Vine amb compte i segueix-me, hi ha una coseta que vull que vegis —digué mentre es girava, dirigint-se cap a l'espés follatge del dens sotabosc— ja veuràs com t'agradarà, joveneta.

  Ella assentí i es va dirigir amb cura rere el forçut home.

  Els Dansaires d'Àvem ja feia hores que havien fugit entre les branques junt amb la calor matinal i la tarda ja començava a refrescar, en Verlan l'havia guiat fins a un reduït grup de cérvols còrnics que passejaven, mascles joves i adults amb les cries, mentre esperaven que les femelles tornessin amb el menjar. Els mascles tenien unes banyes més grans i aplanades que feien servir per transportar el menjar i en canvi les femelles tenien unes banyes molt més menudes però en canvi estaven provistes d'una afilada i més robusta cornamenta que usaven per excavar entre les arrels dels arbres per aconseguir baies i altres aliments que portaven després als mascles. En Verlan no havia vist mai un grup de cérvols còrnics i ella li havia explicat les seves característiques, sempre li havia agradat i interessat la fauna de la zona.

  Van montar el petit campament i com cada nit van encendre una foguera pels dos, a mesura que havien passat els dies el clima s'havia tornat humit, potser era per la proximitat al bosc d'Émer o estaven avançant cap el nord i era la humitat del mar, si era així els seria relativament més fàcil tornar a orientar-se seguint la costa fins a l'atalaia del nord de Maer per després seguir el camí ral fins la villa.

  —Mira què tenim perquí, nois. Simbla que s'han perduts pel bosc, aquestos —digué una veu entre els arbres.

  —Oh, pobricos. Que sus heu perdut? Vus podem guiar si nus ho demaneu bé, oi que si? — respongué una altra veu mentre un grup d'homes aparegué del bosc.

  En Verlan ja era dret i amb l'arma desenfundada, agafà un tronc encés de la foguera amb compte, li donà la seva espasa d'entrenament i es girà per iŀluminar els suposats bandolers. 

  —Com us acosteu sou morts —els cridà en Verlan, dibuixant un arc amb la seva antorxa improvisada.

  —Sels oferim ajuda i mira com risponen. Potsé els podem educar a temps... Vinga, mostreu-sels que se passa quan sés un maliducat.

  Abans de que tinguera temps de situar-se en posició de combat, com el Verlan li havia ensenyat, va notar que algú la intentava agafar per la cintura i amb el temps que va estar forçacejant amb el seu atacant va poder veure com tres homes s'acostaven amb cura cap en Verlan després que ell ferís al primer infeliç que s'havia acostat a ell sense prendre les precaucions nescesàries, l'home que havia estat parlant donava ordres entre els arbres. Va aconseguir lliberar-se del seu atacant i el colpejà amb un ganxo decreixent amb el colze seguit d'un tall horitzontal dirigit al genoll amb la seva espasa de fusta que amb els dies i ajuda d'en Verlan havien polit, reforçat i millorat, seguia sent una espasa per entrenar i per tant no tenia fulla però no deixava de ser una bona branca colpejan-te a les cames i el seu atacant va caure al terra, però abans de poguer fer res ja tenia un altre home a sobre i aquest anava armat amb una destral, una arma que podia destrossar fàcilment la seva espasa i així ho feu, després de parar tres cops i aconseguir colpejar-lo en les costelles va llençar un brutal cop descendent que li esberlà l'arma i li partí la cella pel bell mig. Pensant que havia perdut un ull llençà una patada a cegues que casualment va anar a parar en tot l'estómag del agressor i li donà temps a ella per palpar-se el tall i descobrir que només li havien ferit en la cella...

  Es despertà encadenada de mans i peus a una gàbia barrada que estava coberta amb una tela gruixuda, no sabia on estava però se sentia soroll de gent no gaire lluny i també aquella olor que feia temps que ja no notava, la olor salada del mar. "Primer de tot has d'estar en calma, pensar en que fer abans d'actuar", les lliçons de combat li resonaren. Era veritat, posar-se a cridar que la treiessin d'aquí no beneficiaria en res i primer havia de recordar tot el que pogués, acaricià la ferida de la cella instintivament, semblava com si se l'haguessin curat, al menys no semblava sangrar... La ferida, era l'últim que recordava amb claretat, després tot s'havia tornat borrós. Recordava detalls, tot era vermell i veia unes formes brillants, les colpejava, si, ella atacava les formes i aquelles queien, però de cop silenci i res més, res provocà el silenci, ell vingué tot sol.