Capítol 4: Els banys (III)

  La poca topografia de la població que reconegué li semblava indicar que estaven bastant al nord, per sobre de la situació geogràfica de Maer, i que seguien en el mar de les tempestes, segurament per les costes de Kaff o pel sud d'Alioth. Penjada de l'espatlla de l'homenot no veia més que terra, peus i pols, molta pols sorrenca i fina, però pogué reconèixer que creuaren un mercat i, després d'alguns carrers estrets, ascendiren per un camí pavimentat fins a una casa. Segurament qui l'havia comprada, el seu "amo", era algú important però no prou com per estar en el centre de la població.

  La descarregaren com un paquet a l'entrada. La casa era gran -gairebé com el palauet de Maer, potser tenia una planta més extensa però definitivament era més baixa-  i estava composta d'una mescla aparentment aleatòria de blocs de marbre tempesta —anomenat així per les seves tonalitats grisoses i els dibuixos que s'hi formaven que recordaven a llamps, un marbre que quasi només es trobava en les profunditats de les serres de Rilbur. A Bantor se'ls coneixia pel seu marbre nuvolat, per tant devien ser cap Alioth més que a prop de Kaff— i d'una pedra sorrenca, probablement pròpia de la zona, que tenia relleus gravats en els murs. Tot era de pedra: les dues balconades de l'entrada, els suports per les torxes, les finestres eren un forat a la pedra i les portes un de més gran amb una porta de fusta, però decorada de forma que ho semblava poc, de fusta.

  —Aquí no tolerem l'entabanament, no ets aquí per a una visita guiada, xicoteta —digué una veu femenina, davant tenia una senyora ja gran que l'observava— T'haurem d'ensenyar a comportar-te com toca, però primer t'haurem de treure tota aquesta...

  Li passà un dit per la galta i després se l'observà, l'olorà i arrufà el nas.

  —Prefereixo no saber que és. Vinga, els banys estan per aquí i l'amo t'està esperant —l'agafà del canell i la va arrosegar cap una porta menuda amagada entre dues altes columnes.

  Creuaren uns passadissos de paret llisa i no gaire il·luminats seguit d'un de més ample amb decoracions florals sobre unes parets acuradament enguixades i entraren a una saleta rere una cortina. 

  —Noies! Teniu feina! —cridà la senyora i dues noies que devien tenir la seva edat o, probablement, uns anys més aparegueren des d'una altra porta. Anaven vestides o, més bé, no anaven gaire vestides ja que no portaven res més que una faldilla curta i una petita peça de roba que els hi cobria els pits que, ja nombrant-los, en tenien un parell de considerables dimensions que li provocaren certa enveja tot i que ella tampoc es podia queixar. “A sobre son altes, primetes, morenes i els ulls... quines mirades!” pensà ella, o això creia abans que les dues la miraren amb un somriure d'orella a orella. Avergonyida, abaixà el cap evitant les seves mirades, però abans de tenir temps a reaccionar una mà càlida i delicada l'agafà, li encaixà els dits en la seva i les seves mirades es trobaren.

  —Vine, en natres, preciosa, que t'hem de traure tota aquesta merda de sobre... —digué la noia.

  —Et banyiarem i sortiràs fresca com s'una roisa —comentà l'altra mentre la guiaren cap una altra sala.

  Baixaren unes escales i entraren en una sala que semblava excavada a la roca on hi rajava aigua d'una obertura en la paret. El vapor gairebé no la deixava veure cap on la dirigien les dues noies però creuaren unes sales similars més fins que entraren en una que era considerablement més gran. Ara tenia una millor visibilitat i, el més destacable, estava enrajolada amb rajoles de diversos colors.

  —Apa, ara eit traurem aquesta roba…

  Ella va intentar retrocedir mentre un dèbil "no" escapava dels seus llavis.

  —Que eit pensaves banyiar amla roba posada?

  —No sigas tan dura, ves a sabè pel c'ha passat —va respondre l'altra, que encara la tenia agafada de la mà—Vinga, ens despullarem natros també i prendrem un bany ses tres.

  I així ho feren les dues mentre ella observava, i no n'hi havia poc a observar. Les dues tenien uns tatuatges amb la forma d'un sol al voltant del melic, tot i que el d'una era el contorn d'un sol i en canvi en l'altra el sol estava totalment dibuixat amb blaus pàl·lids –Naos i Namake, va suposar, com més al nord s'anava més predilecció pel deus solars per sobre de Tish, la deesa lunar–, però el que va trobar més impressionant era que tenien els mugrons perforats i hi portaven unes anelles metàl·liques, qui feria voluntàriament tal bogeria, i el mal que deuria fer…

  —Naiah, crec que no hi ha estat gaire bona ideia, mira com le hi has deixat… si sembla un peix foll!

  —Apa, no sigas… Ei, maca, quet toca a tu —es dirigí a ella la que l'havia tingut agafada de la mà— Per cert, ara queia ho diu, jo sóc Naiah i ella és Laina, com et dius tú?

  —Li… Liaele, em dic

  —Molt bé, Liehl, mentre t'ajudem a traure't aquesta roba ferosa explícans una mica coms arribat aquí… volam sabè cosetes de tu, el que tu vulgas.

  I així ho feu. Els explicà els últims fets que havien passat, sempre li havia agradat explicar històries tot i que aquesta era la primera vegada que el relat estava basat en fets que li havien passat a ella, tot i així ho va trobar igual de gratificant, fins al punt que, sense adonar-se’n, es trobava vestida amb una fina túnica de roba mentre la Laina la pentinava i la Naiah li feia la manicura.