Capítol 4: Els banys (III)

  La poca topografia de la població que reconegué li semblava indicar que estaven bastant al nord, per sobre de la situació geogràfica de Maer, i que seguien en el mar de les tempestes, segurament per les costes de Kaff o pel sud d'Alioth. Penjada de l'espatlla de l'homenot no veia més que terra, peus i pols, molta pols sorrenca i fina, però pogué reconèixer que creuaren un mercat i, després d'alguns carrers estrets, ascendiren per un camí pavimentat fins a una casa. Segurament qui l'havia comprada, el seu "amo", era algú important però no prou com per estar en el centre de la població.

  La descarregaren com un paquet a l'entrada. La casa era gran -gairebé com el palauet de Maer, potser tenia una planta més extensa però definitivament era més baixa-  i estava composta d'una mescla aparentment aleatòria de blocs de marbre tempesta —anomenat així per les seves tonalitats grisoses i els dibuixos que s'hi formaven que recordaven a llamps, un marbre que quasi només es trobava en les profunditats de les serres de Rilbur. A Bantor se'ls coneixia pel seu marbre nuvolat, per tant devien ser cap Alioth més que a prop de Kaff— i d'una pedra sorrenca, probablement pròpia de la zona, que tenia relleus gravats en els murs. Tot era de pedra: les dues balconades de l'entrada, els suports per les torxes, les finestres eren un forat a la pedra i les portes un de més gran amb una porta de fusta, però decorada de forma que ho semblava poc, de fusta.

  —Aquí no tolerem l'entabanament, no ets aquí per a una visita guiada, xicoteta —digué una veu femenina, davant tenia una senyora ja gran que l'observava— T'haurem d'ensenyar a comportar-te com toca, però primer t'haurem de treure tota aquesta...

  Li passà un dit per la galta i després se l'observà, l'olorà i arrufà el nas.

  —Prefereixo no saber que és. Vinga, els banys estan per aquí i l'amo t'està esperant —l'agafà del canell i la va arrosegar cap una porta menuda amagada entre dues altes columnes.

  Creuaren uns passadissos de paret llisa i no gaire il·luminats seguit d'un de més ample amb decoracions florals sobre unes parets acuradament enguixades i entraren a una saleta rere una cortina. 

  —Noies! Teniu feina! —cridà la senyora i dues noies que devien tenir la seva edat o, probablement, uns anys més aparegueren des d'una altra porta. Anaven vestides o, més bé, no anaven gaire vestides ja que no portaven res més que una faldilla curta i una petita peça de roba que els hi cobria els pits que, ja nombrant-los, en tenien un parell de considerables dimensions que li provocaren certa enveja tot i que ella tampoc es podia queixar. “A sobre son altes, primetes, morenes i els ulls... quines mirades!” pensà ella, o això creia abans que les dues la miraren amb un somriure d'orella a orella. Avergonyida, abaixà el cap evitant les seves mirades, però abans de tenir temps a reaccionar una mà càlida i delicada l'agafà, li encaixà els dits en la seva i les seves mirades es trobaren.

  —Vine, en natres, preciosa, que t'hem de traure tota aquesta merda de sobre... —digué la noia.

  —Et banyiarem i sortiràs fresca com s'una roisa —comentà l'altra mentre la guiaren cap una altra sala.

  Baixaren unes escales i entraren en una sala que semblava excavada a la roca on hi rajava aigua d'una obertura en la paret. El vapor gairebé no la deixava veure cap on la dirigien les dues noies però creuaren unes sales similars més fins que entraren en una que era considerablement més gran. Ara tenia una millor visibilitat i, el més destacable, estava enrajolada amb rajoles de diversos colors.

  —Apa, ara eit traurem aquesta roba…

  Ella va intentar retrocedir mentre un dèbil "no" escapava dels seus llavis.

  —Que eit pensaves banyiar amla roba posada?

  —No sigas tan dura, ves a sabè pel c'ha passat —va respondre l'altra, que encara la tenia agafada de la mà—Vinga, ens despullarem natros també i prendrem un bany ses tres.

  I així ho feren les dues mentre ella observava, i no n'hi havia poc a observar. Les dues tenien uns tatuatges amb la forma d'un sol al voltant del melic, tot i que el d'una era el contorn d'un sol i en canvi en l'altra el sol estava totalment dibuixat amb blaus pàl·lids –Naos i Namake, va suposar, com més al nord s'anava més predilecció pel deus solars per sobre de Tish, la deesa lunar–, però el que va trobar més impressionant era que tenien els mugrons perforats i hi portaven unes anelles metàl·liques, qui feria voluntàriament tal bogeria, i el mal que deuria fer…

  —Naiah, crec que no hi ha estat gaire bona ideia, mira com le hi has deixat… si sembla un peix foll!

  —Apa, no sigas… Ei, maca, quet toca a tu —es dirigí a ella la que l'havia tingut agafada de la mà— Per cert, ara queia ho diu, jo sóc Naiah i ella és Laina, com et dius tú?

  —Li… Liaele, em dic

  —Molt bé, Liehl, mentre t'ajudem a traure't aquesta roba ferosa explícans una mica coms arribat aquí… volam sabè cosetes de tu, el que tu vulgas.

  I així ho feu. Els explicà els últims fets que havien passat, sempre li havia agradat explicar històries tot i que aquesta era la primera vegada que el relat estava basat en fets que li havien passat a ella, tot i així ho va trobar igual de gratificant, fins al punt que, sense adonar-se’n, es trobava vestida amb una fina túnica de roba mentre la Laina la pentinava i la Naiah li feia la manicura.

Capítol 4: Un nou amo (II)

  Havia decidit esperar a que un dels bandolers parlés amb ella i, sense perdre la compostura, li exigiria poder dirigir-se al seu cap, al qui li explicaria qui era i segurament el podria convèncer de que l'alliberés amb una promesa d'una bona suma de diners. Va esperar tot el dia però ningú vingué. A mitjanit -si havia calculat bé- va aparèixer una mica de menjar i aigua però l'agafà desprevinguda i no acabà de veure qui era. Decidí que la gana era més important i s'ho menjà.

  Estava ja molt esgotada, havia intentat esperar tot el dia sencer i segurament hi havia alguna cosa en el menjar, però va caure en rodó i no es despertà fins l'endemà, o això creia, podrien ser dos dies. L'havien transportat i ja no estava en a la costa. El terra de fusta cruixia, junt amb les parets, feia més olor a sal -i més mala olor en general- i tot es movia, estava a la mar. On la portaven? Estaria en Verlan en una altra gàbia? Diverses preguntes li passaren per la ment i poques respostes obtingué. Mai havia navegat, i el fet de no veure res ho empitjorava més, i al final trobà que la millor forma de combatre el mareig era menjar tot el que li donaven i caure sota els seus efectes somnífers.

  Ja portava uns quants dies navegant i començava a necessitar apuntar el nombre -comptats pels àpats presos- per no descomptar-se. Llavors van aixecar la tela que cobria la gàbia, dos l’alçaven mentre un altre mirava. Aquest últim anava més arreglat que els restants, tot i que només es podia afirmar comparant-lo amb la resta. Portava uns pantalons molt amples decorats amb farbalans de diversos colors vistosos, unes botes altes per sobre els pantalons -els dos mariners anaven descalços- una camisa llisa amb una armilla sobredecorada i un mocador gruixut i vistós embolicat en el cap. Tot semblava desconjuntat, com si hagués anat arreplegant les diferents peces de roba de llocs diversos i s'hagués vestit escollint les més vistoses sense preocupar-se de res més.

  —Vingah —el capità, acabà suposant que era, tossí i per primer cop la mirà, i es veié el perquè de les evasives, la seva mirada transmetia por, i no una por lleu— Neteieu tot aïxó... 

  Va decidir clavar-li la mirada al capità i aquest va botar espantat

  —Però aineu amb compte i nous acosteu si podeu —digué, retrocedint involuntàriament, el capità.

  Els dos mariners acabaren de retirar la tela totalment i la deixaren en un racó, tot seguit agafaren dos cubells que devien haver portat i abocaren tot el contingut -aigua del mar- cap a la gàbia i ella. El capità es quedà observant des de un racó, com si creiés que, si la deixava de vigilar, desapareixeria davant dels seus nassos. Els dos mariners tornaren amb més aigua i repetiren el procés, i així uns cops més.

  —Bé, aïxí suposo que no li feirà tant fàistig... aneu-lio a buscar.

  La gàbia no era del tot petita, podia aixecar-se i caminar una mica, així que s'agenollà i intentà eixugar-se l'aigua de la roba abans que no cacés una calipàndria.

  —Així qu'aquesta es la meraveiosa peça que ens vols vendre... Prò pots demostrar el que dius? És una historia molt interessant, sí... Prò hi ha gent amb molta imaginació, saps?

  —…

  —Entenc, tens sort avui de que no sigui jo el que decideixi i que tingui instruccions de comprarla... —l'home s'allunyà amb el capità i la seva veu es va perdre en la distància.

  Més tard, uns instants que se li feren eterns a ella, vingueren dos homes acompanyats d'un dels mariners, li feren obrir la gàbia i deslligar-li les cadenes a ella.

  —Ca bé ens ho passarem tots junts, oi ca si, noieta? Ara tans un amo, es nostre amo i ara tambà sarà li teu —li digué un d'ells i se la carregà a l'hombro com un sac de patates.

Capítol 4: La Costa (I)

  El poderós Naos brillava a l'horitzó, acariciant els cims ondulats que recobrien les grans àrees costaneres del nord de la marca. Aquests rajos brillants s'entremesclaven amb la blavor del menor Namake i produïen una espècie de formes lumíniques al creuar les branques de la floresta i mesclar-se amb la boirina matinal, els dansaires d'Àvem, follets del bosc d'Émer que sortien per espantar els més matiners.

  La Liaele sospirà, realment es podria pensar que els Dansaires eren reals si en Verlan no li hagués explicat el fenòmen que els produïa, rigué, creure en follets del bosc en la seva edat... Un esmorteït cruixit rere seu la féu girar-se, un instant més tard, en Verlan aparegué avançant silenciós i la instà a fer silenci. 

  —Vine amb compte i segueix-me, hi ha una coseta que vull que vegis —digué mentre es girava, dirigint-se cap a l'espés follatge del dens sotabosc— ja veuràs com t'agradarà, joveneta.

  Ella assentí i es va dirigir amb cura rere el forçut home.

  Els Dansaires d'Àvem ja feia hores que havien fugit entre les branques junt amb la calor matinal i la tarda ja començava a refrescar, en Verlan l'havia guiat fins a un reduït grup de cérvols còrnics que passejaven, mascles joves i adults amb les cries, mentre esperaven que les femelles tornessin amb el menjar. Els mascles tenien unes banyes més grans i aplanades que feien servir per transportar el menjar i en canvi les femelles tenien unes banyes molt més menudes però en canvi estaven provistes d'una afilada i més robusta cornamenta que usaven per excavar entre les arrels dels arbres per aconseguir baies i altres aliments que portaven després als mascles. En Verlan no havia vist mai un grup de cérvols còrnics i ella li havia explicat les seves característiques, sempre li havia agradat i interessat la fauna de la zona.

  Van montar el petit campament i com cada nit van encendre una foguera pels dos, a mesura que havien passat els dies el clima s'havia tornat humit, potser era per la proximitat al bosc d'Émer o estaven avançant cap el nord i era la humitat del mar, si era així els seria relativament més fàcil tornar a orientar-se seguint la costa fins a l'atalaia del nord de Maer per després seguir el camí ral fins la villa.

  —Mira què tenim perquí, nois. Simbla que s'han perduts pel bosc, aquestos —digué una veu entre els arbres.

  —Oh, pobricos. Que sus heu perdut? Vus podem guiar si nus ho demaneu bé, oi que si? — respongué una altra veu mentre un grup d'homes aparegué del bosc.

  En Verlan ja era dret i amb l'arma desenfundada, agafà un tronc encés de la foguera amb compte, li donà la seva espasa d'entrenament i es girà per iŀluminar els suposats bandolers. 

  —Com us acosteu sou morts —els cridà en Verlan, dibuixant un arc amb la seva antorxa improvisada.

  —Sels oferim ajuda i mira com risponen. Potsé els podem educar a temps... Vinga, mostreu-sels que se passa quan sés un maliducat.

  Abans de que tinguera temps de situar-se en posició de combat, com el Verlan li havia ensenyat, va notar que algú la intentava agafar per la cintura i amb el temps que va estar forçacejant amb el seu atacant va poder veure com tres homes s'acostaven amb cura cap en Verlan després que ell ferís al primer infeliç que s'havia acostat a ell sense prendre les precaucions nescesàries, l'home que havia estat parlant donava ordres entre els arbres. Va aconseguir lliberar-se del seu atacant i el colpejà amb un ganxo decreixent amb el colze seguit d'un tall horitzontal dirigit al genoll amb la seva espasa de fusta que amb els dies i ajuda d'en Verlan havien polit, reforçat i millorat, seguia sent una espasa per entrenar i per tant no tenia fulla però no deixava de ser una bona branca colpejan-te a les cames i el seu atacant va caure al terra, però abans de poguer fer res ja tenia un altre home a sobre i aquest anava armat amb una destral, una arma que podia destrossar fàcilment la seva espasa i així ho feu, després de parar tres cops i aconseguir colpejar-lo en les costelles va llençar un brutal cop descendent que li esberlà l'arma i li partí la cella pel bell mig. Pensant que havia perdut un ull llençà una patada a cegues que casualment va anar a parar en tot l'estómag del agressor i li donà temps a ella per palpar-se el tall i descobrir que només li havien ferit en la cella...

  Es despertà encadenada de mans i peus a una gàbia barrada que estava coberta amb una tela gruixuda, no sabia on estava però se sentia soroll de gent no gaire lluny i també aquella olor que feia temps que ja no notava, la olor salada del mar. "Primer de tot has d'estar en calma, pensar en que fer abans d'actuar", les lliçons de combat li resonaren. Era veritat, posar-se a cridar que la treiessin d'aquí no beneficiaria en res i primer havia de recordar tot el que pogués, acaricià la ferida de la cella instintivament, semblava com si se l'haguessin curat, al menys no semblava sangrar... La ferida, era l'últim que recordava amb claretat, després tot s'havia tornat borrós. Recordava detalls, tot era vermell i veia unes formes brillants, les colpejava, si, ella atacava les formes i aquelles queien, però de cop silenci i res més, res provocà el silenci, ell vingué tot sol.